Indignación, no gracias.

Disculpeu que escriga en Castellà, però m’agradaria que açò no fóra per als de casa, sino que es convertixga  en una ‘Carta al director’ que espere me publiquen.

Indignación, no gracias.

Es lunes 21, España ha decidido. Las elecciones han pasado, y como era de esperar, el PP será el partido que ostententará el  poder durante la próxima legislatura. Y esto significa que el PSOE será el partido que lleve la bandera de la oposición. En resumidas cuentas, nada nuevo,  algo que todo el mundo empezó a saber en mayo del 2010 cuando  J. L. Rodríguez  Zapatero sacó a pasear la tijera con  la venia de Merkel & cía…

Otro mes de mayo; esta vez en 2011, empezó un movimiento, que fue, cual bola de nieve en un alud, creciendo y creciendo. Creció hasta tal punto que los partidos mayoritarios empezaron a replantearse cosas. Todos querían hacer suyo este movimiento. Pero se equivocaban, este movimiento tenia voz y vida propia. Miles de personas, se hartaban de la manera en que se gobierna y pedían un cambio. ¡No nos representan!

Pero, ¿qué cambio se pedía? Se pedía una reforma de la ley electoral, que la ola de recortes no tocara los pilares del estado de bienestar, que los famosos ‘mercados’ no dictaran las políticas económicas, y por ende, las sociales. Se antojaba difícil pero había ganas de demostrar que si se quiere, se puede. Parecía que el país se movilizaba por un cambio.

Pero llegan las primeras elecciones, las municipales y autonómicas, y parece que nada ha cambiado, quizás por el poco recorrido que lleva el movimiento  (apenas una semana).  El PP y el PSOE captan millones de votos. 

Y ahora, nos plantamos seis meses y seis días después de aquel mágico 15-M, y hemos pasado también un 15-O de indignación mundial. Elecciones Generales en España. ¿Qué ha sucedido, qué ha cambiado? Nada. Entre PP y PSOE se han llevado más de DIECISIETE MILLONES de sufragios. ¿Quiere decir que el ‘¡No nos representan!’ realmente está dirigido al movimiento 15-M? Espero que no, ya que realmente se puede ver un repunte de los partidos ‘minoritarios’. Pero no es suficiente. 

Vamos a permitir al PPSOE seguir haciendo las mismas políticas que nos han llevado al hundimiento. Ahora va a gobernar el ‘centro-derecha’ que cuando llegó al poder en 1996 hizo la ‘Ley del suelo’, que sirvió para hinchar una burbuja, la inmobiliaria. Burbuja que, en 2004 cuando llegó el ‘centro-izquierda’   no quiso pinchar porque se vivía muy bien a su costa. TODOS sabíamos que algún día llegaría el momento en que la burbuja reventara. Al final ese día llegó. Y ahora en lugar de salir de este pozo, que parece no tener fondo, por un camino distinto, con otro tipo de políticas que nos permitan abandonar el camino de la especulación,  se nos da una oportunidad para decidir y que hacemos, NADA. La  mayoría de la sociedad da su apoyo a las mismas políticas y a los mismos políticos (no olvidemos que estamos hablando de Rajoy y Rubalcaba, políticos de los 80, 90 y 2000) que nos metieron en este lío de tamaño mayúsculo. 

Igual soy un utópico, idealista e ingenuo que no hace más que soñar, (Pau Alabajos dixit) mi corta edad me permite serlo;  pero hay otro camino posible. Aunque, tal vez este país no este preparado para seguirlo. Aun así vamos a concederles el beneficio de la duda.

Dicho esto, las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno...

Si no me queixe un poquet rebente.

Però de que va esta gent? Creuen que perquè han tornat a eixir electes,  per desgràcia, estan autoritzats per a fer el que els passe per l’arc del triomf?

En una setmana ens hem enterat de que Blasco (l’alzireny camaleònic que va passar del PCE al PSOE i del PSOE al PP) diu que no li sembla mal la fórmula del “COPAGO” a la sanitat. Però perquè diuen “copago” quan volen dir “re-pago” o “bi-pago” perquè que algú m’explique qui paga la sanitat si no som nosaltres amb els nostres impostos... No li digues amor si vols dir sexe (Groucho Marx dixit). Però no s’acaba aquí..

I és què... algun malencarat s’ha parat a mirar les retribucions econòmiques dels alts càrrecs de la Generalitat (G.V.). I se n’ha adonat de que degut a la situació econòmica, no s’han pujat els sous. Però s’han afegit dos pagues extraordinàries que abans no existien (és cert que has de ser un tant cabró per a rebuscar d’eixa manera). Ara si que m’han tocat els ous. Els funcionaris sofrint retallades als seus sous mentre els alts càrrecs de la G.V. s’apugen el jornal a costa dels diners de tots... I per això volen el “re-pago” sanitari? Per a poder apujar-se el sou? Però si penseu que ja està tot i que en tan sols una setmana no la poden cagar més, s’equivoqueu.

Perquè hui dilluns 30 de maig, el conseller d’educació Alejando (famós per l’amor que li té a l’anglés, al xinés mandarí i per fer de l’educació en la Comunitat Valenciana la PITJOR d’Espanya) ha anunciat que es carrega la línia en Valencià per a donar equitat a 3 llengües: castellà, valencià i idioma estranger.  Xè si vols equitat , però sobretot DIGNITAT dóna-li importància a la línia en valencià i crea també una línia en castellà i una en anglès, que tothom pugi gaudir del dret a escollir la llengua en la que vol que els seu fills estudien, no ens imposes el castellà. Però espereu-vos, que no es tot, encara hi ha més, tornem a la càrrega.

I es que quan encara no ens hem recuperat de la crisi financera que a Espanya s’ha vist agreujada per l’especulació Inmobiliaria i per descomptat a València especialment, hui s’han ajuntat uns consellers i uns empresaris afins a ells, per a proposar el model urbanístic de la comunitat valenciana i per a exportar la idea d’invertir en bens immobles a la C.V. Però estem atarantats o sols em sembla a mi que l’eixida a la crisi que tenim no es pot fer pel camí que ens ha portat a ella. Supose que no seré l’únic que ho pensa així. Però al Consell no ho creuen així... i així ens va...

Però estem sols en la primera setmana de govern del senyor Camps,( imputat per corrupció, ho recorde) i del PPCV (enfangat amb delictes electorals i demés corrupteles) i així ens va. Tenim un gran deute, una TV pública calificada com la més roina d’Espanya, una sanitat dolenta, una educació que fa fredat... Pero tranquils, que tenim America’s Cup, Fòrmula 1, visites del Papa, clòtxines gegants que no serveixen més que per a fer un Open de Tennis i per a la Valencia Fashion Week, tranquils que eixirem d’esta pel camí que ens ha portat a la ruina. Però voteu al PP que el mon s’acaba... Quanta hipocresia...

Ha sigut un plaer

Com tots els anys les falles arriben… i passen. I enguany, com tots els anys, serà inoblidable. Per les coses males, però sobretot per les coses bones. Com que hem congeniat de manera espectacular amb la nova falla, com que crec que enguany hem sonat com mai, i com ens ha repetit el nostre amic Victor el tubista fallero, perquè no teniem que demostrar res a ningú, perquè ja som una xaranga, no una xarangueta. Aquest ha sigut l’any de la confirmació com a grup.

Són 4 anys, i alguns que començaren com uns xiquets, ara ja s’afeiten, alguns que tenien 16 ara en tenen 20, altres que estaven i que ja no estan i altres que han vingut de nous i, com no, i com pareix que tot indica, alguns que se n’aniran. Però no passa res, Singermornings seguirà endavant com sempre, perquè l’agrupació no es sustenta d’un pilar o de dos.

Clar que és una llàstima que se’n vaja algú, però si algú no està agust, les portes les te obertes. I cap problema, así tots amics i molt contents dels servicis prestats. I uns se’n van i altres nous que arribaran. Pero no pot ser que ens quedem sense celebrar el 5é aniversari de la xaranga ‘Singermornings’.

Com deia la cançó: 

Al final

las obras quedan, las gentes se van,

otros que vienen las continuarán...

¡La vida sigue igual!

I au, i tot passa i tot queda, i el record de 4 anys es inborrable.

De nou voldria felicitar-vos a tots per l’entrega que heu possat i la dedicació per a que quasi tot eixira bé.  I agrair a la falla ‘El Parc’ el afecte que ens han donat i esperem que l’any que ve seguim tenint aquesta magnífica relació que ens ha unit per un any i esperem que ens unixga per moooolt anys més.

Ni pena ni glòria

ARTICLE QUE ES PUBLICARÀ LA REVISTA 'A PIACERE' DEL CONSERVATORI 'MESTRE VERT' DE CARCAIXENT EN MAIG D'ENGUANY.

Ni pena ni glòria

El Premi Extraordinari que es celebra després d’acabar el Grau Mitjà (em negue a que es considere professional, el que ixga d’un conservatori creiente-se un professional caurà de morros) va supossar per a mi un ressum de tot allò que m’ha passat els 5 anys que vaig estudiar al “Mestre Vert”. Això és, ni pena ni glòria.

Si la meua entrada al consevatori va ser sobtada i no molt preparada, va ser també així el plantejar-me la realització de l’extrordinari, ja que m’acabava d’emportar una gran decepció al no poder entrar a fer el grau superior, i no tenia ganes de reptes ni coses que es pugueren pareixer. Tanmateix, em van alentar a que em presentara i a la fi ho vaig fer.

Després de decidir que em presentava, ho vaig agafar en calma ja que em creuia que em quedava lluny, però no, era en 7 dies. Així mateix em vaig prendre el grau professional, amb calma, pero el que passa és què 5 anys passen en un bot i això no ho vaig pensar.

Així que sols em quedava una possibilitat, era la de possar-me les piles i treure la feina que no havia fet perquè pensava que em quedava temps, en tan sols 6 dies. I eixa és una petita ‘missió impossible’. Es pot aconseguir, però, jo no tinc tantes qualitats. I és un símil del que m’ha passat a mí en aquestos 5 anys, dels que he desaprofitat 4 i en sols 1 any volia possar-me a l’altura de la gent que em portava 5 anys d’aventatge, i eixa si que era una veritable missió totalmente impossible. I el resultat va ser el que va ser, ni més ni menys. La veritat és què em vaig excavar una tomba, pequè tothom creuia que anava a fer-ho bé, i les cares del tribunal manifestaven que s’havien emportat una petita decepció amb mi, però que em creguen, la major de les decepcions va ser la meua. Jo vaig fer tot el que vaig poder, però ja era massa tard.

I eixa va ser la meua actuació al extraordinari, un calc del que havien sigut els darrers 5 anys. Tot i això, sempre recordaré el conservatori de Carcaixent com el lloc on vaig coneixer a uns mangífics companys i on també vaig coneixer a professors de tot tipus dels que he aprés molt de que avui se. I això perdurarà més que cualsevol no premi que hi haja al camí.

P.D.: l’únic culpable de la meua debacle sóc i seré únicament jo, però m’agradaria poder expressar ara que tinc l’oportunitat el desencant que una persona sent quan les audicions de cambra promesses no s’acompleixen o quan al llarg de tot el curs sols tens una oportunitat de tocar amb acompanyament o com professors estan messos sense vindre o com companys d’altres instruments (que no estan ni a l’últim curs del grau) tenen una hora i quart de classe i tú t’has de acontentar en 50 minuts quan t’estàs preparant per al momento més important de la teua vida, i altres coses que, puc dir en pròpia carn, que no ajuden per a res a millorar l’aspecte musical (ni el personal) que es vol inculcar als aprenents.

Moltes gràcies a tots per tot, ha valgut la pena.

Ferran Barberà Cabrera (Estudiant?)

L'hàbit fa el monjo...

Sensacions i impressions

Vull començar aquest bloc sense ganes, per a que les ganes vagen guanyant-se a poc a poc. I el comence perque els 500 caràcters que em permet el facebook es queden curts, i perque els 140 que em permet el twitter ja no et dic... Aqui vull dir tot el que no puc al facebook i al twitter per falta d'espai, i poder explicar millor tot allò que de tant en tant dic i que molta gent pensa que ho faig sense pensar (visquen les redundàncies i els pleonasmes). Vull clavar-me en tot i en tots amb tolerància però sense pietat, amb ironia però amb respecte. I fer les meues reflexions, tal qual sóc jo.

I espere que no ofenga a ningú i que puga valdre per a expressar-me amb llibertat. Però sobretot amb respecte per les opinions, que son com els culs, tothom en té un (Eastwood dixit). A la pròxima entrada em possaré mans a l'obra, hui no vull començar a clavar-me en tot.

A aquesta bitàcora parlaré de tot, de política, de societat, de educació, de música (què 'es lo mio' crec), de tot el que vuiga, i per supost de mi

Esteu convidats a riure's de mi, però com he dit, feu-ho amb respecte, moltes gràcies!

P.D.: una foto molt xula de la millor Associació del poble, l'ACG.

La familiar ACG (Associació de Clarinets de Guadassuar)