Ha sigut un plaer

Com tots els anys les falles arriben… i passen. I enguany, com tots els anys, serà inoblidable. Per les coses males, però sobretot per les coses bones. Com que hem congeniat de manera espectacular amb la nova falla, com que crec que enguany hem sonat com mai, i com ens ha repetit el nostre amic Victor el tubista fallero, perquè no teniem que demostrar res a ningú, perquè ja som una xaranga, no una xarangueta. Aquest ha sigut l’any de la confirmació com a grup.

Són 4 anys, i alguns que començaren com uns xiquets, ara ja s’afeiten, alguns que tenien 16 ara en tenen 20, altres que estaven i que ja no estan i altres que han vingut de nous i, com no, i com pareix que tot indica, alguns que se n’aniran. Però no passa res, Singermornings seguirà endavant com sempre, perquè l’agrupació no es sustenta d’un pilar o de dos.

Clar que és una llàstima que se’n vaja algú, però si algú no està agust, les portes les te obertes. I cap problema, así tots amics i molt contents dels servicis prestats. I uns se’n van i altres nous que arribaran. Pero no pot ser que ens quedem sense celebrar el 5é aniversari de la xaranga ‘Singermornings’.

Com deia la cançó: 

Al final

las obras quedan, las gentes se van,

otros que vienen las continuarán...

¡La vida sigue igual!

I au, i tot passa i tot queda, i el record de 4 anys es inborrable.

De nou voldria felicitar-vos a tots per l’entrega que heu possat i la dedicació per a que quasi tot eixira bé.  I agrair a la falla ‘El Parc’ el afecte que ens han donat i esperem que l’any que ve seguim tenint aquesta magnífica relació que ens ha unit per un any i esperem que ens unixga per moooolt anys més.

Ni pena ni glòria

ARTICLE QUE ES PUBLICARÀ LA REVISTA 'A PIACERE' DEL CONSERVATORI 'MESTRE VERT' DE CARCAIXENT EN MAIG D'ENGUANY.

Ni pena ni glòria

El Premi Extraordinari que es celebra després d’acabar el Grau Mitjà (em negue a que es considere professional, el que ixga d’un conservatori creiente-se un professional caurà de morros) va supossar per a mi un ressum de tot allò que m’ha passat els 5 anys que vaig estudiar al “Mestre Vert”. Això és, ni pena ni glòria.

Si la meua entrada al consevatori va ser sobtada i no molt preparada, va ser també així el plantejar-me la realització de l’extrordinari, ja que m’acabava d’emportar una gran decepció al no poder entrar a fer el grau superior, i no tenia ganes de reptes ni coses que es pugueren pareixer. Tanmateix, em van alentar a que em presentara i a la fi ho vaig fer.

Després de decidir que em presentava, ho vaig agafar en calma ja que em creuia que em quedava lluny, però no, era en 7 dies. Així mateix em vaig prendre el grau professional, amb calma, pero el que passa és què 5 anys passen en un bot i això no ho vaig pensar.

Així que sols em quedava una possibilitat, era la de possar-me les piles i treure la feina que no havia fet perquè pensava que em quedava temps, en tan sols 6 dies. I eixa és una petita ‘missió impossible’. Es pot aconseguir, però, jo no tinc tantes qualitats. I és un símil del que m’ha passat a mí en aquestos 5 anys, dels que he desaprofitat 4 i en sols 1 any volia possar-me a l’altura de la gent que em portava 5 anys d’aventatge, i eixa si que era una veritable missió totalmente impossible. I el resultat va ser el que va ser, ni més ni menys. La veritat és què em vaig excavar una tomba, pequè tothom creuia que anava a fer-ho bé, i les cares del tribunal manifestaven que s’havien emportat una petita decepció amb mi, però que em creguen, la major de les decepcions va ser la meua. Jo vaig fer tot el que vaig poder, però ja era massa tard.

I eixa va ser la meua actuació al extraordinari, un calc del que havien sigut els darrers 5 anys. Tot i això, sempre recordaré el conservatori de Carcaixent com el lloc on vaig coneixer a uns mangífics companys i on també vaig coneixer a professors de tot tipus dels que he aprés molt de que avui se. I això perdurarà més que cualsevol no premi que hi haja al camí.

P.D.: l’únic culpable de la meua debacle sóc i seré únicament jo, però m’agradaria poder expressar ara que tinc l’oportunitat el desencant que una persona sent quan les audicions de cambra promesses no s’acompleixen o quan al llarg de tot el curs sols tens una oportunitat de tocar amb acompanyament o com professors estan messos sense vindre o com companys d’altres instruments (que no estan ni a l’últim curs del grau) tenen una hora i quart de classe i tú t’has de acontentar en 50 minuts quan t’estàs preparant per al momento més important de la teua vida, i altres coses que, puc dir en pròpia carn, que no ajuden per a res a millorar l’aspecte musical (ni el personal) que es vol inculcar als aprenents.

Moltes gràcies a tots per tot, ha valgut la pena.

Ferran Barberà Cabrera (Estudiant?)